dilluns, 1 de març de 2010

RAID FRED 2010 (Castellterçol)

Em presento a Castellterçol tard, molt tard, però els meus companys d’equip sembla que encara van més tard que jo, menys en Miquel que ja hi és. I m’hi presento amb talons i tota mudada, o sigui gens preparada per fer el raid, però és que vinc de Barcelona, després de dos dies de Congrés…. I encara no he tingut temps de canviar-me. Total que quan ens presentem a la biblioteca per anar a buscar els dorsals deuen flipar en mi, o almenys es deuen pensar que no m’he posat mai unes bambes... noto mirades per tots costats, i penso: tu espera’t  a que m’equipi i pugi a la bici.... que encara riuràs més!!

Ens diuen que un membre de l’equip s’ha de posar el budrier per fer la prova classificatòria, i com que n’hi ha un que encara ha d’arribar, li encolomem el “pollu”. Quan sabem de què va la prova, però, el “pollu” passo a ser jo. Resulta que s’ha de pujar a un membre de l’equip fins a dalt la pala d’una excavadora a tocar una campana... i com que sóc la que tinc menys força, i al mateix temps també la que peso menys, doncs a la que me’n dono compte ja estic lligada. Amb la sort o mala sort que un cop preparats, la corda surt de la politja... i em pugen primer els de la organització a posar bé la corda i després el meu equip a tocar la campana. Devia pujar molt amunt, però en cap moment em vaig a entretenir a mirar el paisatge... llàstima perquè devia ser genial!

Anem a dormir tard, i ens obren els llums del pavelló molt aviat... i comença també la tonteria... Raúl: ei Ester, sembles un cuc de seda! Ester: sí sí mira! Ai ai ai ai ai! Tots: què? Ester: Rampaaaaaa. Uala, el dia no comença massa bé, ja que agafar rampes abans de començar no és bo! Gens bo! I menys quan tens dos dies per endavant de RAID!


Sortim quarts, la primera etapa la fem en Miquel i jo, toca BTT. Comencem bé, al cap d’una estona, no tant bé, després mig perduts, i acabem trobant el control 3 abans que el 2! Arribem últims, o gairebé últims,  a la primera prova.



Prova amb anelles, tira en Miquel, més tard un tir amb arc, tirem els dos, i fem molts punts, i mira que almenys jo de tir amb arc 0. No sé com, arribem bé a la primera assistència... on han anat els altres equips? Si estaven tots al davant! És igual, continuen en Carles i en Miquel, amb un trekking i una BTT que havia de ser curteta però va resultar no ser-ho gens, fan també una escalada... Jo em quedo amb l’assistència, tinc les bambes xopes i queden moltes hores per endavant. Em poso les xancles per esperar, què passa, que no heu anat mai a la platja vosaltres? És que tothom se’n riu... i no m’estranya....



Arriben i sortim tots 3 a fer un altre trekking, aquest cop fins a Tagamanent,  molta pujada, moltes pedres, molt de cansament. Arribem a dalt bé i fem unes bitlles catalanes. Comença la baixada, que decidim sense intercanviar ni una paraula, baixar-la trotant. Jo tasto el terra més d’un cop, ai companys! No m’ajudeu que aquí baix s’hi està molt bé! En Carles intenta saltar per un penya-segat fins al riu, però un arbust li impedeix.. llavors fa un intent de bany al riu, i casi ho aconsegueix! Va nois, ara anem amb compte o ens farem mal. Carles: compte que aquesta pedra patina, tots: ok!, passa el primer i casi cau, el segon i també, i el tercer igual... ai ai ai, què? Rampaaaaaa. Estem tots trinxats. A mitja baixada.. ei, a on és la fita de coordenades? Ni idea.... arribem al poble amb uns quants blaus més del normal, i bastant tocats i ens diuen que la fita de coordenades ens l’hem saltat, que ho teníem apuntat al mapa... penalització de 2 hores!! Tomaaa! Això sí que ens acaba de trinxar! Després toca cronoescalada, que és el mateix que fer 4,5km amb 450m de desnivell, on 1km o més és planer... i ens compten temps. La fem en Miquel i jo, i evidentment, quedem últims... això de les cronos se’m dona fatal.. jo ja ho deia... Acaben  l’última etapa en Miquel i en Carles, arribant al poble ja de fosc... s’acaba el primer dia!



Toca sopar, l’organització reparteix macarrons i mandonguilles, però per mi, si em tanquen els llums passo del sopar i me’n vaig a dormir directe!! No m’aguanto! I encara falta molt per acabar! Reparteixen el mapa i li fem una repassada abans d’anar a dormir, està clar que l’endemà algú altre haurà de fer totes les etapes... i segurament sigui jo.



L’endemà ens aixequem com robots, i ai ai em fa mal aquí! em fa mal allà! Altres equips van tan frescos... decidim que faré totes les etapes, o sigui que ja puc agafar frontal i bici i ràpid que hem de fer primer una cursa de sacs a l’altre punta del poble. La cursa de sacs prou bé, agafem la BTT i altre cop només començar: ai Miquel! M’he tornat a despistar! Era l’altre camí!



Arribem a la primera assistència, m’empasso alguna cosa de menjar i sortim disparats els tres a fer un trekking “durillo”, amb tir amb escopeta pel mig, i tornem que som casi últims altre cop... Agafem la bici en Carles i jo, per tornar al poble, també fem un altre tir amb arc, on hi ha unes iaies que s’ho miren i diuen: oohh mireuuu! Una noia!!!! Que tiri la noia!!!! Millor no faig comentaris... arrrgggg. Arribem al poble i ens comencen a lligar amb una corda.. però què fan? I si si, tots tres emmanillats amb una brida en una corda, sortim a fer una orientació pel poble.




Tornem i agafem les bicis per fer l’última etapa. Jo no puc més, estic morta, més cap allà que cap aquí... i ens esperen la tira de km... No sé com ens ho fem però anem bé respecte els altres equips.  Quan veiem on tenim el control, jo em desmunto, està sobre un turonet, amb la pujada plena de pedres, on és impossible pujar-hi amb bici i gairebé impossible pujar-hi caminant, i a més fa molta calor, no es deia Raid Fred? Arribem a dalt, a mi m’ajuden a pujar la bici, i a les pujades ja m’arrosseguen amb la corda... o sento nois, jo no puc donar més! En Miquel tira la primera botxa i no en cau cap, tira la segona i cauen totes menys una, que és just del que es tracta, fem un crit tant gran que ens deuen sentir des de casa! Per suposat, la tercera botxa se’n va a la meeeee.  Continuem amb força, bé baixada, però li fotem canya, les pedres, ja poden ser tant grans com vulguis, però les saltem, amb el cansament que portem no estem per mirar per on passem, només volem acabar ja! Arribem a un altre control, ara troca rappel. Xulo, molt xulo, si no és que és el primer que fas en serio, com jo. Mig acollonida, i de pas, acolloneixo al de l’organització, on no ho veu clar i s’intercanvien els papers per assegurar-me, i començo a baixar, sembla complicat, però mica en mica li agafo el “truquillo” i vull baixar més ràpid, però des de dalt em frenen, ok, ho faig a poc a poc doncs. Tornem a agafar la BTT, va que ja acabem!


Passem per una cova a buscar una fita, molt xulo, més BTT, més pedres (un dia normal baixo de la bici, aquest cop tinc tantes ganes d’arribar que millor tanco els ulls i espero no caure...) i FINAL!!!



No sé si faré gaires raids més..... però quan és el pròxim??? M’apuntoooo!!

FOTOS: Raúl Comino i Raúl García

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada