Després d’enredar el meu germà a que participi a la cursa d’orientació que organitzem els Aligots a la Cellera, ell m’enreda a participar a la cursa del Carrilet que organitza el seu club de Waterpolo a Anglès. Com que fa temps que no participo massa en les activitats del poble, que sembla que s’estan posant les piles, penso que no pot estar malament. A més, el meu germà em diu que en aquesta cursa està ple de “iaies” que la fan caminant, per tant cap problema.
Així doncs, toca aixecar-se aviat, tot i que encara falta estona per córrer, però hem de dur el meu germà a la zona de cursa, que a ell li toca treballar. La cosa pinta molt bé, ja abans de començar a córrer ens donen un llonganissa i una samarreta!
De mica en mica, la gent comença a escalfar i fer estiraments. N’hi ha que diuen que no es poden fer estiraments ja que el múscul es relaxa, i d’altres que sí que s’han de fer estiraments per despertar una mica els músculs. Per tant dins el dubte de si és millor fer una cosa o altre, nosaltres com sempre, ens ho mirem des d’una punta ben assentats.
Cada vegada som més, i falta poc perquè soni el tret de sortida. Ens mirem els uns als altres i rialletes per aquí i rialletes per allà. Segur que es nota d’un hora lluny que no hem fet mai una cursa d’aquestes.... sembla que només s’ha d’anar seguint les marques, no sembla complicat...
Un cop sona el tret de sortida tots sortim esverats corrents, nosaltres ja estàvem enrere i ens hi quedem encara més, sembla que hagin d’apagar foc aquesta gent! Bé, jo agafo el meu ritme de sempre, a poc a poc però regular.
Encara no he fet el primer quilòmetre que ja em sembla que vaig sola, però miro un moment enrere i veig que encara queda gent, bé, vas bé Ester, tu ves fent. De mica en mica em van passant i al cap d’un moment l’ambulància es posa el meu costat... ostres que faig mala cara? No, sembla que em trobo bé... que vaig coixa? No, sembla que tot està a lloc... perquè no marxa l’ambulància? Ostres! No seré la última! Miro enrere, i efectivament! Sóc la última!
Bé, miro la gent que porto al davant no són gaire lluny, els atraparé per no anar aquí sola amb la ambulància trepitjant-me els talons... però no hi ha manera, no els puc atrapar sense haver de fer un sobreesforç que no em permeti acabar la cursa. No ho entenc, al davant i porto una senyora gran (amb tots els respectes del món) que es para cada moment i va caminant i no aconsegueixo atrapar-la!! Serà la cosa aquesta que tinc aquí al cor que no em deixa tirar més? Però si em van dir que podia fer vida normal!
Mare meva... no sé perquè li feia cas al meu germà.. estic fent el ridícul del segle.. on són la gent que em deia que anaven caminant? Doncs resulta que han sortit una hora abans...
Però bé, amb el meu orgull penso acabar la cursa, encara que m’hagin d’esperar una bona estona!! I encara que tingui l’ambulància al costat durant els 9km!
Al cap d’una estona trobo el meu germà, que l’han posat a parar cotxes en una intersecció a Bonmatí, ei! nano que vaig la última! Ja pots córrer al meu costat! I a ell només se li acudeix preguntar als de l’ambulància si és que m’ha passat alguna cosa... però nen! Que és que vaig última! L’únic que em passa és que no tiro! Pobret.. quina decepció que es deu haver endut.. ell que s’esperava veure’m dels primers.. jejeje
Bé, una mica d’aigua en un avituallament i seguim. Per sort, a partir d’aquí ja no passa l’ambulància, per fi vaig sola! Aconsegueixo veure encara els que porto al davant.. però per poca estona.. A la que comença el tram de muntanya, aquesta és la meva! Aquí si que li puc fotre canya! Però el tram de carrilet i asfalt m’ha matat les cames, i a sobre el genoll em fa el burro.. perfecte... ara que per fi em podia destacar, muntanya i pujada, el que porto més bé, ja no em queden forces... i una mica més endavant... em persegueix una moto... vaja... tornem a tenir l’escombra al darrere.
Arribant a Sant Julià, veig el meu germà de lluny, que junt amb l’ambulància que ja m’estava esperant altre cop, estaven esperant el pas de l’últim corredor (o sigui, jo) per poder anar tirant... em fa un crit d’ànims.. però a mi em fa mal tot, i sobre ja he tornat a l’asfalt... D’aquí a l’arribada els tinc tots dos al darrere, la moto i l’ambulància...
I ja arribant, l’últim pas amb un municipal a la carretera, veig que fa parar els cotxes, i al veure el meu ritme, els deixa tornar a passar, jejeje. Per fi ja hi sóc! I ja estan repartint premis i per sort, pocs de n’adonen de la meva arribada a meta.
Un entrepà, una mica de coca-cola i cap a casa, que les cames NO volen més guerra!
M’ha quedat clar que les curses de seguir un camí marcat no són lo meu, m’hauré de conformar amb la orientació a peu i amb btt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada